La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant lànguidament la llarga cua.

(La vaca cega. Joan Maragall, 1893)

Aún recuerdo cuando en el instituto nos enseñaron este pequeño poema. En la clase, normalmente bulliciosa, se impuso el silencio y una especie de congoja colectiva. Hoy me sigue pareciendo terrible.

Unamuno hizo su propia traducción, pero mejor busquen en otro sitio. En esa versión se perdió parte de la fuerza del original: se echa de menos, sobre todo, el ritmo del poema -que es el del pobre animal- y la imagen de una naturaleza tan bella como implacable. Se conserva, eso sí, la admirable contención en el relato de tanta tragedia.